Intervenció a la Assemblea general del Col·legi d’Arquitectes

DEL “MANNERS BEFORE MORALS” D’OSCAR WILDE AL “TO KEEP THE BALANCE”.

A l’inici de un quadrienni, pot ser útil una reflexió sobre el criteri de priorització de les actuacions. Salta a la vista que “no es pot pas fer tot, ni tot alhora”, cal escollir, prioritzar, considerant que en un “sistema”, la eficiència depèn també de la peça més fluixa, de la peça més dèbil d’aquestes sis. El que també podria ser un criteri de priorització.

El Coac  /Organs Centrals + Demarcacions/  podria veure’s com un ecosistema de sis peces mancomunades, de sis polítiques col·legials articulades:

  1. Cultura (1951)
  2. Escola Sert (1990) EP
  3. Agrupacions (2004) EP
  4. Deontologia (1971) EP Valor pràctic i valor estratègic
  5. Honoraris-Concursos (2007-2017) EP
  6. Visat-Llicències (2007-2017) EP

. Autonomia Coac:

  1. Cultura (1951)
  2. Escola Sert (1990) EP[1]
  3. Agrupacions (2004) EP
  4. Deontologia (???) EP Valor pràctic i valor estratègic

. Interdependència Coac (Bruselles, Madrid, Generalitat, Municipis, CNMC…):

  • Honoraris-Concursos (2007-2017) EP
  • Visat-Llicències (2007-2017) EP

Tres observacions sobre aquestes sis polítiques col·legials

  1. 5 d’aquestes polítiques són d’Exercici Professional
  2. 4 depenen només de nosaltres i de la governança ordinària estatutària. Les dues últimes no.
  3. Aquestes, 5 i 6 estan vinculades a la Guerra dels 10 Anys 2007-2017 i a la tempesta perfecte neoliberal contra les professions. (Bolonya, Visat, LCSP, LOE, Col·legiació obligatòria, Aparelladors, Enginyeries: LOE, títol, projectes executius, visat de les DO). Una guerra que aquest col·legi va dirigir i va guanyar
    1. Si és “Quien resiste gana”, vam guanyar la guerra (Col·legiació, visat, LOE), però vam quedar afeblits
    1. Què passa amb la post-guerra? Ells estan en una treva, i nosaltres? Nosaltres sembla que estem en un desistiment de la innovació.

I això que les guerres donen molta informació de l’adversari…que podríem aprofitar…

  • Mentre tant la renda professional està enfonsada i la precarització “campa por sus fueros”

Conclusions

  1. De les sis polítiques col·legials analitzades, les tres primeres son molt fortes i les tres segones son febles i dues d’elles, molt difícils, de governança extraordinària, innovadora.
  2. Històricament, el Coac està capacitat per una innovació imprescindible per la professió a Espanya i que ningú farà per nosaltres. Això s’observa amb facilitat quan recordem:
    1. Antoni de Moragas (cultura) i Joan Mur (Escola Sert)
    1. Visat de Idoneïtat (2007), Taula d’Agrupacions (2004)
    1. Nou CD (2015), Lleis d’arquitectura (2011-2016-2022), Llei de Contractes de l’Estat (2017)
    1. I en el record: Rafael de la Hoz, les NTE, Quico Labastida (1970-80) i la LOE (1999)

Però també al calaix dels desistiments:

  • Pla de Qualitat del Projecte Arquitectònic (2014-2017)
  • Plec de condicions generals per establir el tipus de licitació (2016)
  • Reconeixement dels arquitectes espanyols com a enginyers civils a Europa (2015)
  • Nous visats i convenis al servei del procés de les llicencies
  • Etc etc etc
  • Quan els arquitectes hi som i innovem, les coses van millor (NTE).

Quan els arquitectes no hi som o no innovem o estem absents…(CTE)

Si el Coac no innova no ho fa ningú.

  • Però en fi, si algú té dubtes, sempre podem recórrer a la cita Borges quan deia que :

“Si en el laberinto hay un arquitecto, entonces estamos salvados”


[1] EP Exercici Professional